ELS PRESÒCRATES

Algunes preguntes sobre "Els PRESÒCRATES

1. Assenyala les diferències i les semblances existents entre el pensament mític i els dels físics.

L'ésser humà es caracteritza per la seva peculiar capacitat de  fer-se preguntes i cercar respostes sobre els misteris del món i la realitat que l'envolta. Davant d'aquestes preguntes, trobem dos diferents maneres d'explicacions totalment diferent una de l’altre.

Per un costat, el pensament mític intenta explicar la naturalesa i la societat i respondre a les primeres preguntes que es formula l’home davant els fenòmens naturals a partir de les explicacions mítiques. Un mite és una narració de caire sagrat, recolzada per la divinitat i, per tant, inqüestionable, que explica l’origen, constitució i funcionament de la realitat, de la naturalesa, d’un poble, d’una llei, d’una força natural… de tot el que necessita explicació. A través d'ella, l'home obté una resposta als seus problemes, se li presenten uns patrons de conducta i se li mostra el sentit i el valor de la seva existència. I, com que és "sagrada", és objecte de creença i veneració, enfront d'ella no es pot donar cap mena d'actitud crítica, sinó simplement d'acceptació.

Per la altre costat, els físics buscaven una explicació més racional que es caracteritza per ser una manera oberta i no dogmàtica d’estudiar la realitat, i per formular hipòtesis sotmeses a crítica, sense cap intervenció per part dels déus. En aquest intent per entendre la realitat, els físics van suposar que tot allò que hi ha en l’univers, tot i la diversitat, està compost per una única substància que amb la pròpia dinàmica ha donat origen als éssers concrets. Amb aquesta teoria, s’abandonaren tots els pensaments relacionats amb el mite i la intervenció divina en l’explicació de l’origen i la composició de l’univers.

Semblances:

Aquests dos pensaments són molts diferents una de l’altre però un fet molt evident que comparteixen aquests dos pensament és el fet d’intentar d’entendre la naturalesa. Sigui de l’època que sigui, hi havia aquesta tendència d’observar, pensar, el fet d’interrogar. Després les explicacions es canviaven segons l’època, però havia aquest intent.

2.Quina relació pots establir entre “el pas del Mite al Logos” i les transformacions socials o polítiques esdevingudes en els segles VII-VI a.C.?

Amb l’expressió “el pas del Mite al Logos” fem referència al naixement d’una nova forma de pensar i de conèixer la realitat, una ideologia totalment diferent a la de mites. Però aquest canvi de visió no és possible si no hi ha una sèrie de condicions específiques. I cap al segle VII,  a Grècia hi va haver l’aparició d’aquests nova idea perquè hi havia condicions favorables. Els factors que fan possible el miracle grec són:

La situació geogràfica: Grècia és un país de contacte entre l’orient i occident. Ha tingut un paper molt important en l’aparició de Logos perquè facilitava el comerç entre molts pobles diferents amb pròpies creences i cultures. En aquest intercanvi, les persones van començar de conèixer diferents idees i allò formà  l’origen d’aquest canvi.

La política: Grècia no era un imperi, sinó, està format per un conjunt de Polis(ciutat-estat) i cada una d'elles era independent. Per tant, els ciutadans tenien a prop els governants, els podien criticar i això va fer aparèixer una consciència individualista molt forta. Hi havia una tendència a buscar la isonomia (igualtat de tothom davant la llei).

La religió grega: La mitologia grega era imaginaria i poètica, no tenia cap justificació sinó és arbitrària i subjectiva. Eren patrimoni d'un poble i transmetien en generacions. Cada ciutat tenia pròpia manera d'organitzar els cultes religioses, els mites es poden interpretar de manera diferent. No hi havia una casta sacerdotal que impedeixi el debat sobre els mites i que obligui a una ortodòxia. Al final, aquests mites eren tant diverses i plurals que la gent va començar a dubtar sobre la seva. I, per tant, van evolucionar cap al logos, el pensament racional, el qual només pretén donar la raó.

3. Defineix els conceptes següents:

Cosmologia:

És un terme compost per les paraules gregues "cosmos" (ordre, univers, món) i "logos" (discurs, tractat, etc.), per tant, cosmologia és l'estudi de l'univers. L’Univers és la totalitat del espai i del temps, de totes les formes de la matèria, l’energia, i dels impulsos, les lleis i les constants físiques que el governen. En filosofia es denomina univers al món, o conjunt de tot allò que succeeix. En canvi, la ciència entén l’univers com un sistema tancat que es regeix fonamentalment per principis causals. Si aquesta paraula es fa servir com a terme absolut significa tot el que existeix, incloent allò que ja s’ha descobert i allò que encara no, allò conegut i allò desconegut. Segons Carl Sagan, “Cosmos és tot el que és, el que ha estat o el que serà”.

Physis:

És un terme grec que significa naturalesa. Els primers filòsofs de Milet van prendre la physis o naturalesa com a objecte principal de les seves investigacions a la qual van concebre com el principi o origen de la realitat, origen que van atribuir a diferents elements materials, com l'aigua, l'aire o el indeterminat, als quals van considerar el principi o "arkhé" del qual procedeix la realitat que coneixem. Aquesta paraula té, per a nosaltres, un doble significat: amb ella ens referim tant al conjunt de totes les coses que hi ha a l'univers (exceptuant les produccions humanes) com a la constitució o estructura interna d'un ésser, o sigui, les característiques que ens el defineixen com a tal i les propietats permanents que té pel fet de ser allò que és. Per aquest motiu van ser coneguts també com "els físics", els que estudien la naturalesa.

Arkhé:

És un terme grec (també transcrit com "arkhé" i "arché") que etimològicament significa principi, fonament, començament.  Aquest terme va ser utilitzat pels primers filòsofs per referir-se al element primordial del qual està composta o del que deriva tota la realitat material i cap a on tot es dirigeix o torna.

Nomos:

És un terme grec que es pot traduir per Llei, i més en particular la Llei de la ciutat. La qüestió del fonament de la llei de la ciutat, i en general de la llei moral i política, és una preocupació que ja es troba en els primer filòsofs, i les explicacions davant d'aquestes preocupacions també han sigut diferent. 

En el món grec antic  es considerava que les lleis tenen un base sobrenatural. Aquest pensament és característica de l'actitud mítica, de la justificació religiosa i la justificació teològica.

Però després aquesta idea es va canviar en que les lleis tenien com a base la naturalesa. La majoria dels filòsofs van preferir aquest pensament i van creure que la naturalesa podia donar-nos un criteri per establir la correcció de les lleis morals en considerar que el bo és el natural i el dolent el antinatural.

I actualment s'intenta a justificar el dret i la llei de la ciutat indicant que nomos depèn de la voluntat sobirana dels ciutadans per regir el seu destí i establir el codi moral al qual s'han de sotmetre.

Relativisme:

És una teoria filosòfica que nega l'existència de veritats absolutes, ja sigui en l'àmbit del coneixement, de la moral o de la metafísica i afirma que aquests valors depenen essencialment del punt de vista del subjecte. Hi ha relativisme quan la dependència del punt de vista subjectiu és total i poden existir tantes veritats com les persones creuen tenir sobre un coneixement. Com deia el Protàgores: "l'home és la mesura de totes les coses". Els seus dos espècies clàssiques són el relativisme epistemològic i el relativisme ètic. Però no cal confondre dues teories molt properes però diferents.

El primer defensa que no hi ha veritats universalment vàlides i independents de l'apreciació dels subjectes; el segon nega que existeixin normes morals universalment vàlides. La conseqüència és que tant el món del coneixement com el de la moral depenen de diversos condicionaments, que poden ser l'individu, la societat o la cultura, ja sigui en l'aspecte psicològic, sociològic o històric.

Comparat amb l'escepticisme, el relativisme afirma menys. L'escepticisme afirma que no hi ha veritats o, si n'hi ha, són escasses. El relativisme sosté que les veritats tenen un valor relatiu al subjecte o en dependència d'ell.

Maièutica:

És un terme grec que designa l'art de la llevadora o partera. Es refereix a una tècnica que consisteix a realitzar preguntes a una persona fins que aquesta descobreixi conceptes que estaven latents o ocults en la seva ment. El terme va ser utilitzat per Plató per referir-se al mètode socràtic, comparant l'art de les llevadores amb aquesta fase del mètode socràtic, amb la qual pretenia ajudar a donar a llum a la veritat. Plató deia que Sòcrates l’hauria après de la seva mare, que era llevadora. Però, mentre les llevadores exerceixen la seva tècnica per ajudar a donar a llum a nens que elles no han generat, sinó que estan ja al si d’altres dones, Sòcrates exerceix una maièutica mental, ja que en els seus diàlegs interroga els seus interlocutors, per ajudar-los a parir idees, que tampoc ell ha creat, sinó que estaven ja a la ment d'ells malgrat que aquests no ho sabessin. En ambdós casos es tracta d’ajudar a parir un producte que ni la llevadora ni el mestre (Sòcrates) han engendrat.

Ironia:

Ironia es un terme grec i s'entén com una burla dissimulada. Consisteix a donar a entendre el contrari del que es diu a través d'una certa entonació o del llenguatge corporal. Generalment, s'associa amb l'actitud de Sòcrates, en aquest cas ja no designa un engany deliberat, sinó que passa a descriure (junt amb la maièutica) una part del mètode socràtic mitjançant el qual es pretén que aflori el pensament d'aquells que dialoguen amb el mestre. Sòcrates en comptes de seguir la pràctica habitual, en el qual l'alumne preguntava i el mestre responia, Ell feia el contrari; era ell qui preguntava. Començant amb preguntes innocents i senzilles, anava portant a poc a poc l'interlocutor cap el tema filosòfic que li interessava en cada cas, fins que el deixeble es veia obligat a reconèixer la seva ignorància; llavors, mitjançant una sèrie d'interrogants i observacions cada vegada més precisa.

Intel·lectualisme Moral:

És un terme amb el qual ens referim, generalment, a tota posició filosòfica en la qual es fan predominar els elements intel·lectius sobre la voluntat, la intuïció o les emocions dels éssers humans, tant en l'àmbit de la moral com en el del coneixement. En particular, aquesta teoria ètica atribuïble a Sòcrates, i segons alguns autors també encara que en menor mesura a Plató, segons la qual la virtut s'identifica amb el saber, o bé que ciència i moralitat són el mateix. Aquesta identificació porta a la paradoxa socràtica que «ningú fa el mal volent», «ningú obra mal voluntàriament», o que només l'ignorant obra malament i qui coneix el bé no pot deixar d'actuar correctament. 

4.Què són el pluralisme i monisme?

El monisme:

És un terme que procedeix del grec "monos" i que etimològicament significa un. Aquesta teoria considera l'home o la realitat en general com un ésser unitari, format per una única realitat i substància que amb la pròpia dinàmica ha donat origen als éssers concrets. Amb aquesta teoria, s’abandonaren tots els pensaments relacionats amb el mite i la intervenció divina en l’explicació de l’origen i la composició de l’univers. Existeixen dos tipus de monisme:

Monisme dinàmic: Aquesta teoria consisteix en què l’arkhé es manifesta en pluralitat i tot estan canviant constantment (panteisme).

Monisme estàtic: Aquesta teoria consisteix en què la unitat exclou pluralitat.

En el grup de monistes s’inclouen els filòsofs de Milet (Tales, Anaximandre i Anaxímenes), Heràclit i Parmènides.

Pluralitat:

És una teoria filosòfica que defensa l’existència d’una pluralitat de substàncies originàries de la realitat.(més d'un arkhé).

En la història del pensament el terme pluralistes s’utilitza per designar diversos moviments filosòfics diferents. El primer d’ells és el representat per les doctrines d’alguns filòsofs presocràtics, que van sustentar el pluralisme per fer front als problemes que havien suscitat les posicions monistes d'Heràclit (tot és canvi) i de Parmènides (l’ésser és immòbil), de forma que per afirmar l’evidència del canvi van haver de parlar no d’un únic ser sinó de diversos éssers. És el cas de la doctrina dels elements d'Empèdocles (que afirma que tot allò existent és producte de la combinació de quatre elements i dues forces), de la teoria de les homeomeries d'Anaxàgores o de l'atomisme de Leucip i Demòcrit que afirmen que tot quant existeix és el fruit de la combinació d’àtoms que es mouen en el buit, regits per l'atzar i la necessitat. En conjunt, aquests filòsofs pluralistes també són naturalistes i pretenen continuar explicant la physis (la naturalesa) acudint a elements també físics o materials. És a dir, segueixin la tradició materialista dels milesi però aquesta vergada amb diferent punt de vista.

5.Descriu detalladament les teories filosòfiques d’Heràclit i Parmènides. Assenyala`n les semblances i diferències.

Heràclit va ser un filòsof presocràtic que descendia d’una família noble de Efes. Va renunciar als seus drets dinàstics a favor del seu germà, i es va retirar al temple de Artemisa Efèsia on va dipositar el seu llibre, lluny de la majoria dels ciutadans. Tots els seus biògrafs afirmen que tenia un mal caràcter i era molt amant de a soledat per això se l'anomenen l'obscur. Heràclit troba que la realitat presenta un doble vessant.

• D’un costat, afirmem amb els nostres sentits que tot està canviant. Al cap d’un moment qualsevol cosa no serà exactament igual que abans. Sempre haurà canviat.
•  Però per l’altre costat, la raó ens mostra, que malgrat tots aquests canvis, un ser no canvia totalment, un animal contínua sent animal i un humà igual.

Parmènides  també va ser un filòsof grec presocràtic però tenia unes idees molt diferents a les d'Heràclit.

la seva teoria de la realitat era que si ens refiem dels sentits, sembla que hi ha més d'una realitat. Però si hi posem amb lògica, només pot haver-hi una realitat a la vegada. La visió vessant de la realitat que va presentar Heràclit, li molestava molt perquè deia, la realitat no pot estar formada per elements contraris. És un engany fonamentada pels sentits perquè sempre són molts subjectius.

Diferències entre les dues teories:

• Diferent idees de la realitat. L’Heràclit afirmava que és vessant . Una cosa pot estar canviant però a la vegada es queda igual. No canvia     totalment. Però, en canvi, el Parmènides la negava.

• Tal com la realitat, segons Heràclit, com a conseqüència del esdevenir, el camí de la veritat tampoc és un, sinó, que canvia en tots els moments. Però Parmènides defensa que només hi ha un camí de la veritat.

       
       Semblances:

•     Tots dos autores utilitzaven el llengua propi de  la religió.
•     Els dos feien servir un estil molt difícil de complexificar els seus escrit.